La web del Ferran Canet

YouTube - Camp d'été. Club Alnaïr 2008. Pine-Land. Liban
  

Avui fa tres mesos que vaig arribar a Beirut, después d’haver viscut un any innoblidable a Roma. Fa dies que dono voltes a escriure un resum del què han estat aquests tres mesos. Aprofitant la calma del Nadal intentaré fer alguna cosa que pugui interesar a algú.

És un país petit, amb el Mediterrani a un costat i les muntanyes a l’altre; amb una plana a l’interior que serveix de graner de tot el país... Sona una mica familiar, la veritat. Però la impresió que he tingut fins ara és que degut a la quantitat de muntanyes, tot és una mica més estret.

L’habitant “típic” o propi o no sé com s’hauria de dir és el descendent dels fenicis... tot i que això mateix alguns consideren que és una manera de diferenciar-se de la resta del món àrab. La veritat és que actualment el libanès “típic” és una barreja considerable d’orígens. No es tracta només d’un efecte de la globalització, sinó que forma part de la manera de ser de la gent d’aquí la facilitat de marxar a altres països (a vegades per ganes, i a vegades per necessitat). Amb tots els matisos que calgui posar, es podria dir que és gent amb mentalitat àrab amb unes influències serioses de la cultura “europea” o occidental. Però al mateix temps es podria dir que tenen molts trets que possiblement s’entenen més fàcilment si se’ls posa sota el nom de “mediterranis”. Hi ha coses similars al sud d’Itàlia, al Nord d’Àfrica...

La llengua oficial és el libanès. Es tracta d’una llengua parlada, ja que la versió escrita és l’àrab. Sobre les diferències o semblances no us en puc dir gaire més sense un alt risc d’inventar. Però la gent d’aquí procura (i la majoria ho aconsegueix) dominar un o dos idiomes més. Possiblement sigui part de l’herència de l’esperit comercial dels fenicis, o senzillament una facilitat per adaptar-se a les condicions més adverses. Amb el francès pots entendre’t amb la majoria de la gent gran del país, i amb molts dels joves, tot i que cada vegada l’anglès va guanyant més posicions.

Després del què ja s’ha dit és fàcil entendre que aquí pots trobar tot tipus de religions. Cristians i musulmans tradicionalment han estat les dues religions més representatives. Entre els cristians, els maronites (catòlics que tenen un ritus diferent del llatí) són la majoria, tot i que també hi ha melquites, caldeus, grec-ortodoxes, protestants...

Entre els musulmans es poden trobar les ues grans branques: els chiites i els sunites (però és un món en el que per ara no hi entraré...). Només dir que les diferències a vegades semblen evidents, i a vegades no es veu cap diferència! Però hi ha altres religions amb una representació significativa degut a la gent originària d’altres països (que actualment poden ser ja libanesos).

La gastronomia tradicional no té res a veure amb la que es troba a Catalunya (o gairebé res). Hi ha influències turques i també restes de les necessitats pròpies de la gent que viu a la muntanya, però pel què he progut veure fins ara són àpats a base de molts plats dels que vas picant, amb alguna cosa de carn més “potent” i una gran varietat de postres.

Una de les peculiaritats és que aquí és poc comú fer un menjar a taula al migdia. Habitualment la gent pren un manushi (una mena de crep-pizza, amb perdó...) realment interessant! Ho pots veure en qualsevol moment del dia, i a qualsevol lloc. Aquí és molt comú que quan vas a casa d’algú et convidin a pendre un cafè (també pot passar quan vas al banc o al barber...) o un suc, amb xocolata o alguna altra cosa.

L'ambient és molt autèntic, molt oriental, molt mediterrani... Sóc incapaç de descriure’l en quatre línies, o sigui que no intentaré fer-ho aquí. Ho sento. Però un detall que m’encanta és que aquí no ha arribat el legalisme imperant a Europa actualment. En un dels aspectes que es nota més és en el de la conducció. Això sí que es pot explicar en quatre línies (o en quatre paraules): tot es pot fer. Totes les combinacions possibles de sentits i direccions es poden veure en qualsevol lloc; cotxes destartalats amb 7 o 8 persones dins, o motos amb 3 o 4 persones.... Algú pot pensar que és el què hi havia fa 40 anys a Europa (jo no ho sé perquè no hi era, però no deixa de sorprendre que aquí va acompanyat pel fet que veus tots els cotxes dels últims models (i dels més cars), i tots els de fa 40 anys a Europa...

De l’arribada, destacar el primer impacte: un convoi de la Finul (la força de pau de l’ONU desplegada al sud del Líban) que esperava a l’aeroport internacional de Beirut (totalment remodelat després que l’estiu del 2006 fos destruit per Israel.

Aquesta visió militaritzada del país, tot i ser real, pot semblar més perillosa del què realment és. Però per ara no sóc capaç de dir gaire més sobre això. Potser amb alguna de les coses que expliqui es podrà veure millor. Fa uns dies estava a una casa al nord, en una zona una mica aïllada (difícil de trobar al Líban) i van aparèixer 30 soldats campant pel terreny de la casa, mirant sorpresos que els mirés sorpresos pel fet de sorprendre’ls saltant la valla de la finca; l’endemà els que havien entrat a la finca eren 4... ovelles que s’havien escapat del pastor (semi-nòmada, o nòmada?) que hi havia pels voltants. Pastor, per cert, que anava en burro, dels de debò!

Aquí “la situació política” és un motiu perfecte per deixar de fer coses, des d’una reunió de treball, fins anar a l’escola. Després que plegués el president del país (perquè se li acabava el temps) mentre la gent estava a casa per por al què pogués passar, vàrem fer una excursió a la muntanya. Abans de començar un bon home ens va avisar que el terreny era perillós perquè hji havia mines i bèsties salvatges (!) Però el més gros és que el vespre va telefonar per assegurar-se que havíem arribat bé!!!